Ara pot resultar difícil d’entendre pels més joves, però la veritat és que en els anys setanta a Catalunya els amants del rock podien ser-ho també de la cançó, malgrat l’aparent diferència estètica d’ambdós mons. Serrat, Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Paco Ibáñez o Ovidi Montllor van catalitzar en les seves cançons les veus col·lectives d’un poble que volia deixar enrere quaranta anys de silenci i absurd, i que demanava expressar-se en la seva llengua per defensar una cultura de segles. Teatres, ateneus, escoles, estadis, pavellons esportius o estadis de futbol van ser les àgores on aquella necesitat de llibertat es va expressar, malgrat la censura, conquerint els primers espais de llibertat.
