La transició democràtica va treure al carrer molts desitjos reprimits durant anys. El rock va descobrir el seu vessant urbà i trencador, el punk, que des d’Anglaterra va aportar una actitud rebel renovada i alternativa. Els barris i l’extraradi de la capital van pujar a escena i mentre la ciutat del nou regne concentrava el poder mediàtic i industrial a costa de Barcelona, la movida madrileña acaparava l’atenció del país. Barcelona entrava en crisi, mentre als seus barris, encara joves músics es resistien a perdre a qualsevol preu. Uns s’estimulaven per l’energia del punk, d’altres es fixaven en les avantguardes o buscaven el costat lúdic i ballable, i altra gent reivindicava l’esperit de rock&roll clàssic. La veritat és que l’escena catalana dels vuitanta va ser una de les més intenses i agosarades de tots els temps, però van patir l’etern problema de la invisibilitat dels mitjans de comunicació. Només els mitjans especialitzats o les naixents ràdios lliures o emissores municipals els feien cas.